hristopau

Per fi ha arribat el dia. He tret les bambes d' anar a córrer de la maleta, m' he posat les malles i una samarreta per fer esport i he anat a Copacabana disposat a fer-me la platja sencera.

No he pogut evitar mirar-la abans de començar a córrer. La platja més famosa del món, però també una de les més edificades, sens dubte. No van tenir fre a l`hora de construir i el resultat són un centenar d' edificis que recorren tota la platja, des del fort de Copacabana, a la banda dreta, que fa de límit amb la també famosa Ipanema, fins a la part esquerra, on hi ha un dels múltiples "morros"que té Río.

Evidentment, la meitat són hotels, i l' altre meitat són pisos que valen una pasta i on hi viuen molts executius d' empreses extrangeres.
Una cosa curiosa és veure que des del luxe de Copacabana es pot veure una favela com si res, que està allà al costat. Aquí hi ha dues fotos, és la favela que he pogut veure més d' aprop...ciutats sense llei dins de la ciutat.

La platja en sí és enorme, té uns quants quilòmetres, i sempre està plena de gent. És tan gran que hi ha diversos llocs per jugar a voleibol i a futbol i ni es nota. Per cap d' any, uns 2 milions de persones van anar-hi a passar la nit...i "només" hi va haver 5 ferits de bala. Com? Els va caure una bala que tiraven des dels morros la gent, les famoses bales perdudes que causen tantes morts innocents al Brasil. Disparaven al cel, i com que les bales han de caure a algun lloc...5 van anar a la platja i van fer mal a algú.

Copacabana està plena de tenderetes i de venedors ambulants,pots trobar-hi des de cocos fins a tovalloles, Rayban i mil souvenirs amb la bandera del brasil.És un dels punts centrals de Río, per la qual cosa sempre està plena de gent, la platja i el llarg passeig que hi ha al costat, on hi ha mil persones caminant, corrent oen bici.

I bé, puc dir que de punta a punta de la platja hi ha 20 minuts. Tenint en compte que tampoc anava a pas de tortuga,ja queda clar que no és una cala. Simplement, Copacabana, la platja més famosa del món.

Per fi ja tinc casa! Hem llogat un pis amb la Jacinta per un mes, al mític barri de Copacabana, amb vistes al mar. No ens podem queixar, tot i que per ser dos...és una mica justet, sobretot si no comparteixes habitació. Però bueno, hem decidit que estarem dues setmanes cada un a l' habitació i l'altre al sofà, que tampoc estâ malament. En total, 1.500 reals (600 euros), més 200 reals més de fiança, sense internet, sense rentadora i amb aigua, gas i llum que l' haurem de pagar nosaltres. Però millor aixô que res. Com que fins passat el carnaval, els preus estan pels núvols, nopodem buscarmolt més ara. Així que pels que coneguin Río, rua Reinha Elizabeth 85, pis 9. A tocar del fort que separa Copacabana i Ipanema.Aquí van unes quantes fotos del piset.

La porta d' entrada

Tres fotos del menjador

La cuina El lavabo

La Jacinta fent-se el llit (les primeres dues setmanes dorm ella a l' habitació)

El safreig

Vista a l' esquerra I a la dreta(Copacabana)

Vista de la platja més famosa del món...des de l' habitació

I per últim, el menda, amb la seva primera foto a Brasil.

Eren les 02.20 de la matinada, i alguna cosa m´ha despertat. No eren els roncs de la Jacinta, que podrien haver sigut, no. Era un soroll que venia de fora, del carrer, un soroll al qual no hi estic gaire acostumat. De seguida però, he entès que era. Trets de pistola. I no un, uns quants. Els he sentit tan fort que havien de ser a un radi no més lluny de 150 metres de l´hotel. No ha estat un, han sigut sis o set tranquilament, i tots de la mateixa pistola.
M´he quedat flipant, primer no entenia com la Jacinta podia estar roncant tan tranquila sense enterar-se del soroll que feien els trets, i després, he esperat a veure si hi havia una reacció. Quan semblava que no, al cap d´uns 10 minuts, n´he tornat a sentir uns altres, però aquesta vegada més lluny. Cap sirena de policia ni de res, els morts a les faveles no compten per a ningú.
No sé si s´hauran carregat a algú, però aquí no s´estan per òsties. Els narcotraficants i les màfies que governen a les faveles, són molt cruels amb les víctimes, normalment les agafen, les torturen, i els lliguen sense que puguin moure´s per descarregar la pistola. Així van les coses a Río, una selva en forma de ciutat on encara queda molt, segurament massa, per civilitzar.

Escric això mentre tinc un negre amb rastes, estil rapero, al costat, amb la má literalment als collons, no sé que fa però xateja amb algù i a saber què es deuen dir. Impressionant l´escena.
Avui és un dia lleig a Rio, porta tot el matí plovent i el famós sol carioca s´ha amagat, ben tapat pels núvols. Hem anat amb la Jacinta fins a Copacabana per veure un apartament que sembla que ens el quedarem un mes (un menjador, una habitació, lavabo, cuina i vista a la platja més famosa del món), ens el deixa a 1.500 reals (600 euros) al mes. Està bé de preu per dos, el que passa és que un ha de dormir al menjador. Si fos per un, estaria de guays, però així, tenim ara un mes per poder estar tranquils i anar buscant més coses. Com que és època de carnaval, tots els preus estan pels núvols.
Bé,al tornar amb metro,la Jacin ha dit que volia anar a donar una volta nosé on, i jo he tornat en direcció a l´hotel. Al passar sota un pont, que normalment està a petar de penya i que fa de parada de diversos autobusos, m´ha sortit un xaval que ja he vist que s´intentava posar de lluny davant meu. A la seva esquerra hi havia un home, però no semblava gaireque es coneguéssin.El noi era negre, prim, no gaire alt, vestia una bermuda de palmeres i una samarreta negre, i portava una cinta Nike alfront de color blanc. S´ha fotut a parlar amb portuguès així que he passat pel seu costat, i m´ha començat a seguir al meu costat. S´ha posat la mà a la cintura, com indicant que portava una pistola o algo.Parlava tan ràpid que no he pillat res, però m´ha semblat entendre que volia el celular i els diners que portava a sobre o em fotia un tret allà mateix.
No l´he vist gaire violent, i de fet, si li hagués fotut resitència el tombava amb un sol cop. Però primer he volgut sortir de sota el pont, sortir al carrer i com a mínim, que els cotxes i tothom que passés ens pogués veure. Aleshores, he tingut el gran dubte: l´ostiava allà o intentava camelar-me´l poc a poc...i he optat per la segona opció.
Llavors ha començat un interrogatori sense fi:
-com et dius? Alan
- de que treballes? Robo a la gent i netejo sabates
- on vius? No tinc casa, dormo al parc aquest que hi ha aquí (l´ha senyalat amb el dit). Amb la meva família.
- No tens casa? No, visc allà amb la meva dona i la meva filla.I no tinc diners per donar-limenjar ala meva filla. (llavors, va i es fot a plorar davantmeu. He flipat tant que li he fotut un cop a l´espatlla dient-li que no passava res, que no plorés).
Llavors, m´ha dit que si li donava el rellotge del Barça que jo portava posat. M´ha sortit de dins, però li he dit queel Barça era la meva vida i si li donava, me la treia. A més, li he dit que jaen portava un i que no li calien dos. Hem seguit caminant, i a base de parlar i parlar, crec que li he tret la seva idea principal, que era la d´atracar-me. M´he tret un tros de diari de la butxaca, amb tots els anuncis de pisos classificats, i li he dit que estava buscant un lloc per viure, que em quedaria a Rio un any.Llavors, li dic:colegas?? I m´ha donat la mà. M´ha dit que si m´acompanyava a l´hotel i li podia donar algode menjar,però li he dit que no quefeia tard i no podia. Li he donat la xatarra que portava a sobre i llavors li he preguntat si es drogava o esnifava, i m´ha promès que no. Li he dit quemolt ben fet i ehm continuat caminant, tan tranquils sota la pluja. M´ha dit que guanyava5 reals (2 euros) al dia netejant sabates, que laseva dona o nòviavenia xiclets amb ell, que els seus pares estan morts i que per molt que ho intentés, notrobava cap feina.
Li he preguntat si jugava a futbol i aquì ja ha canviat tot, quan m´ha dit que era de Vasco i hem començat a parlar de Romàrio i Edmundo, s´ha posat contenti tot. Quan hem arribat al carrer del meu hotel, m´ha dit si li podia donar algo, i li he dit que estigués allà a les 5 de la tarda, i sobretot, que fos puntual. Li he dit si volia roba però la meva li aniria gran, així que li donaré 20 reals (8 euros). M´ha fet una abraçada, m´ha xocat el puny en plan colega raper i m´ha preguntat si a les 5 estaria allà, i li he dit que sí, que no es preocupés.
En fi, potser se m´ha anat una mica la olla, però no tothom pot dir que un atracador li acaba fent una abraçada i xocant el puny. Crec que és un bon tiu, simplement, i com milions de brasilers, viu en la més absoluta misèria, i en tal de poder tenir algo per comprar menjar, fan el que sigui.

Després d´un viatge agotador, que sembla que mai arribi al seu destí, ja puc dir que estic a Rio de Janeiro. Una xafugor de 30 graus a les 23 hores hora carioca ens va rebre al traspassar la porta de sortida de l´aeroport. Com si un drac estigués davant tirant-nos una bola de foc. Només havia tingut aquesta sensació quan vaig traspassar la porta de sortida de l´aeroport de Managua, on després de l´aire acondicionat de la sala de recollida de l´aeroport, una xafugor que et tomba et dóna la benvinguda al país.
Després d´esperar que un treballador d´EFE ens vingués a buscar (perqué jo li portava un portàtil, tot sigui dit), un trajecte de 20 minuts en taxi ens va deixar al nostre hotel, res de l´altre món, però amb dos llits, wc i esmorzar, que ja és algo.
Tot i arribar det pols, molt, a les 7 hora de Rio ja estava despert, no podia dormir més. Si tanques la finestra, fot una calda de cuidado, si l´obres, et desperta el soroll del carrer, la vida brasilera.
Rio és una ciutat estressant, tot i que gairebé no he vist res encara. La gent viu al carrer, feliç, acostumats a la calor i amb la platja com a punt social de trobada. La diversitat cultural és enorme, blancs, mulatos, negres, etc...és gairebé impossible dir que una persona és de Rio pel seu color, ja que són molt variats.
La pobresa es palpa de seguida. Les faveles són visibles des de qualsevol punt, ja que n´hi ha tantes que sempre n´acabes trobant alguna. El carrer és un no parar estressant, la gent amunt i avall, el trànsit boig, els carrers bruts, el soroll de tot plegat...és un altre món. Però viuen feliços, els tius sempre sense samarreta i les ties amb uns vestit que deixen ben clar que s´han posat el bikini a la platja, ja que les marques que porten de la tira del bikini semblen tatuatges.
Nens petits totalment descalços pel carrer, venedors ambulants, les parades d´autobús amb una talua i gent vestida a uns metres per comprar el billet, allà a l´aire lliure i molta vigilància, molta. Cada super està ple de vigilants, i qualsevol local important té algú a l´entrada.
De moment, no puc dir gaire cosa més, estic fet pols del viatge i d´haver dormit poc els últims dies i la calor i la xafugor que fa aquí t´acaba de rematar.
Encara no puc penjar cap foto perquè prefereixo saber quan puc anar amb la càmera pel carrer i on la puc portar abans d´agafar-la, però ja penjaré les fotos quan les tingui.
I de moment, aquestes són les primeres sensacions quan no fa ni un dia que estic a Rio.

Llegó el día. Me quedan 4 horas en Madrid antes de subirme al avión rumbo a Rio, en un largo viaje de casi 12 horas que promete hacerse eterno. Creo que aún no soy consciente de que me voy al quinto pino, mirando al mapa no dejas de ver unos nombres y unas formas sobre un papel, una gran mancha azul en forma de océano que separa los continentes y que parece fácil de cruzar, aunque para ello necesites horas y horas sentado en un puto avión que nunca llega a destino. Brasil, este país que sale abajo, me espera. Concretamente Rio, la capital turística de Brasil, con Maracaná, Copacabana y el Cristo de Corcovado. Y Romário, claro.

Sólo habré estado 24 horas en Madrid, pero con mi brother Jorge y su família, que como siempre, me han hecho sentir como en mi casa en su piso de Alcorcón. Sabes que te espero en Rio de Janeiro, tronco. Un abrazo enorme, muchas gracias por todo, y espero verte pronto!

It has been only 5 days, a short break. But I wanted to come here and say vi ses to all of you. I don't know when I'll see u again, maybe next summer, maybe in september, maybe till 2009. Unluckily, I won't see Sander and Daugaard in Barcelona, but I wish and I know they'll have a nice semester there. Since I came here for the first time, I'ven surprised for this little country, this amazing city called Kobenhavn and everything is around Denmark. You're not latins, and of couse I could felt it, but the danish are honest, noblemen and modest, although some people thinks u're arrogant, closed, and nordics. I don't care, I just know what I've been watching, feeling and getting everyday about you. I'm proud to feel like a danish, to know this unknow country and to come sometimes to see all of you...

And as I said, I'll speak danish soon. It's my next objective.
Rosa, Sander, Anette, Ole, Pete, Hanne, Daugaard, Doktor, Andreas, Maria Louise, John, Craig, Kasper, Philip, Thomasand all the kaninas: Mange tak. I'll miss you.
Farvel og vi ses snart.

Kastrup,5 de gener a les 13.30 hores.Aterro a la meva estimada i anyorada Copenhaguen, on tindré la sort d'estar-hi per últim cop com a mínim en un any. L'hivern danès es nota només baixar de l'avió, tot i que l'he patit pitjor altres vegades. Arribat i instal·lat a can Vikingo, li comento al gran Andreas Kraul, periodista de la ràdio danesa (DR), que estic allà, i que si necessita qualsevol cosa sobre el partit que hores més tard jugaran FC Kobenhavn i Atlético de Madrid, ja sap on trobar-me. Ell no recordava que hi anava aquests dies, així que em diu que mirarà d'econseguir-me un passe de premsa per poder anar al partit. Per estrany que sembli, no tenia l'intenció d'anar-hi aquesta vegada, em feia gràcia veure'l a casa amb els amics. Però tenint una acreditació...tot canvia, així que vaig poder-me acomiadar per última vegada d'aquest acollidor estadi.

Arribo amb temps, 45 minuts abans del partit, directe a la sala de premsa a escalfar-me una mica amb tè i cafè calent i les mítiques galetes d'abans de l'inici. Per cert, les han canviat, les d'abans m'agradaven més. 20:45, comença el partit de la tercera jornada de la UEFA FCK-Atlético Madrid. El Parken no és ple, però gairebé. Fa fred i vent, els confetis de la gent s'estenen per la gespa i el camp s'emblanqueix, una imatge més semblant a un partit d'Argentina que un danès. Sona l'himne, em venen mil records a la memòria, i com un fan més, em poso a cantar-lo, per bé que el meu accent danès no sigui el millor. Una gran diferència separa als dos equips, i no tarda a reflectir-se sobre la gespa. l'Atlético arriba 3 cops a porteria en tot el partit i fa 2 gols. El Copenhaguen amb prou feines arriba, i veu impotent com Simao i Agüero decideixen el partit. Al costat tinc els de la Cope, que em miren amb cara rara quan veuen a la meva acreditació Pau Ramírez DR Sport, d'un mitjà danès. Cope, El Mundo, ABC, Marca, AS, SER...estic envoltat per la crème de la crème a la tribuna de premsa, però d'aquí no passa. Per sort, conec Anxo Lamela, el corresponsal d'EFE a Escandinàvia.

El partit no passarà als anals del futbol per res del món, però un cop s'acaba,em sap greu marxar. No vull, una sensació estranya em recorre el cos, no vull sortir del Parken. Està pràcticament buit, només queden alguns periodistes i personal de neteja. Surto fora, a la grada, i el miro per últim cop il·luminat. No és el Camp Nou, però té el seu encant. No sé quan hi tornaré, però de ben segur que ho faré tard o d'hora. Em despedeixo de l'Andreas; a l'Anxo fa estona que l'he perdut de vista quan ha anat a parlar amb els jugadors per buscar declaracions i opinions.

Surto fora de l'estadi, on m'espera la pluja i em creuo amb l'aiutocar que transporta a tota la premsa vinguda de Madrid. Creuo com puc un tros del Felleparken fins arribar a la meva bici, però impossible no emfangar-me. Col·loco les llums i les encenc. Miro enrere i tinc allà el Parken, esperant que tothom marxi per anar a dormir fins el proper partit. No sé quantes tardes hhi he passat ni quants gols he vist allà, però el considero casa meva. Pujo a la bici i enfilo el Jaghvej en direcció a can vikingo,on m'esperen per sopar.
Vis es snärt, Parken!!