Despedida al Parken
Kastrup,5 de gener a les 13.30 hores.Aterro a la meva estimada i anyorada Copenhaguen, on tindré la sort d'estar-hi per últim cop com a mínim en un any. L'hivern danès es nota només baixar de l'avió, tot i que l'he patit pitjor altres vegades. Arribat i instal·lat a can Vikingo, li comento al gran Andreas Kraul, periodista de la ràdio danesa (DR), que estic allà, i que si necessita qualsevol cosa sobre el partit que hores més tard jugaran FC Kobenhavn i Atlético de Madrid, ja sap on trobar-me. Ell no recordava que hi anava aquests dies, així que em diu que mirarà d'econseguir-me un passe de premsa per poder anar al partit. Per estrany que sembli, no tenia l'intenció d'anar-hi aquesta vegada, em feia gràcia veure'l a casa amb els amics. Però tenint una acreditació...tot canvia, així que vaig poder-me acomiadar per última vegada d'aquest acollidor estadi.
Arribo amb temps, 45 minuts abans del partit, directe a la sala de premsa a escalfar-me una mica amb tè i cafè calent i les mítiques galetes d'abans de l'inici. Per cert, les han canviat, les d'abans m'agradaven més. 20:45, comença el partit de la tercera jornada de la UEFA FCK-Atlético Madrid. El Parken no és ple, però gairebé. Fa fred i vent, els confetis de la gent s'estenen per la gespa i el camp s'emblanqueix, una imatge més semblant a un partit d'Argentina que un danès. Sona l'himne, em venen mil records a la memòria, i com un fan més, em poso a cantar-lo, per bé que el meu accent danès no sigui el millor. Una gran diferència separa als dos equips, i no tarda a reflectir-se sobre la gespa. l'Atlético arriba 3 cops a porteria en tot el partit i fa 2 gols. El Copenhaguen amb prou feines arriba, i veu impotent com Simao i Agüero decideixen el partit. Al costat tinc els de la Cope, que em miren amb cara rara quan veuen a la meva acreditació Pau Ramírez DR Sport, d'un mitjà danès. Cope, El Mundo, ABC, Marca, AS, SER...estic envoltat per la crème de la crème a la tribuna de premsa, però d'aquí no passa. Per sort, conec Anxo Lamela, el corresponsal d'EFE a Escandinàvia.
El partit no passarà als anals del futbol per res del món, però un cop s'acaba,em sap greu marxar. No vull, una sensació estranya em recorre el cos, no vull sortir del Parken. Està pràcticament buit, només queden alguns periodistes i personal de neteja. Surto fora, a la grada, i el miro per últim cop il·luminat. No és el Camp Nou, però té el seu encant. No sé quan hi tornaré, però de ben segur que ho faré tard o d'hora. Em despedeixo de l'Andreas; a l'Anxo fa estona que l'he perdut de vista quan ha anat a parlar amb els jugadors per buscar declaracions i opinions.
Surto fora de l'estadi, on m'espera la pluja i em creuo amb l'aiutocar que transporta a tota la premsa vinguda de Madrid. Creuo com puc un tros del Felleparken fins arribar a la meva bici, però impossible no emfangar-me. Col·loco les llums i les encenc. Miro enrere i tinc allà el Parken, esperant que tothom marxi per anar a dormir fins el proper partit. No sé quantes tardes hhi he passat ni quants gols he vist allà, però el considero casa meva. Pujo a la bici i enfilo el Jaghvej en direcció a can vikingo,on m'esperen per sopar.
Vis es snärt, Parken!!
