Eren les 02.20 de la matinada, i alguna cosa m´ha despertat. No eren els roncs de la Jacinta, que podrien haver sigut, no. Era un soroll que venia de fora, del carrer, un soroll al qual no hi estic gaire acostumat. De seguida però, he entès que era. Trets de pistola. I no un, uns quants. Els he sentit tan fort que havien de ser a un radi no més lluny de 150 metres de l´hotel. No ha estat un, han sigut sis o set tranquilament, i tots de la mateixa pistola.
M´he quedat flipant, primer no entenia com la Jacinta podia estar roncant tan tranquila sense enterar-se del soroll que feien els trets, i després, he esperat a veure si hi havia una reacció. Quan semblava que no, al cap d´uns 10 minuts, n´he tornat a sentir uns altres, però aquesta vegada més lluny. Cap sirena de policia ni de res, els morts a les faveles no compten per a ningú.
No sé si s´hauran carregat a algú, però aquí no s´estan per òsties. Els narcotraficants i les màfies que governen a les faveles, són molt cruels amb les víctimes, normalment les agafen, les torturen, i els lliguen sense que puguin moure´s per descarregar la pistola. Així van les coses a Río, una selva en forma de ciutat on encara queda molt, segurament massa, per civilitzar.