Maracanà

He tingut la sort, per diferents motius, de poder entrar a dins del Multiusos de San Lárazo de Compostel·la, Riazor a La Counya, el Carlos Tartiere a Oviedo, l`Helmàntico a Salamanca, el llavors Benito Villamarín a Sevilla, el Vicente Calderón i el Santiago Bernabéu a Madrid, el Nuevo Arcángel a Còrdova, el Miniestadi, Sarrià i l`Olímpic de Montjuïc a Barcelona, el Municipal de Vilatenim a Figueres, la Feixa Llarga a L`Hospitalet, la Bòbila a Gavà, Da Luz i el José Alvalade de Lisboa a Portugal, el Parc dels Prínceps, l`Stade de France a París i la Mosson a Montpellier de França, Delle Alpi i l`Olímpic de Torino a Torino, San Siro a Milano, el Marco Antonio Bentegodi de Verona, el Mario Rigamonti de Brescia, l`Artemio Franchi de Siena, l`Artemio Franchi de Florència, l`Arena Garibaldi de Pisa, l`Atlético Azzurri de Bèrgamo i l`Olímpic de Roma a Itàlia, l`Amsterdam Arena a Holanda, el Jan Breydel Stadium de Bruges a Bèlgica, l`Olímpic de Múnic, l`AOL Arena d`Hamburg i l`Olímpic de Berlín a Alemanya, l`Old Trafford de Manchester, Anfield Road de Liverpool, Sant James Park de Newcastle, Stamford Bridge, White Hart Lane i The Valley de Londres a Anglaterra, Easter Road d`Edimburg a Escòcia, des Charmilles i l`Stade de Gèneve a Ginebra, el Wandkorf de Berna, l`Stade de la Pontaise de Lausanne a Suïssa, l`Stadion Petrzalka de Bratislava a Eslovàquia, l`E.ON Stadion de Budejovice a Txèquia, el Polish Army de Varsòvia i el Wisla Stadium de Cracòvia a Polònia, el Zalgiris Stadium de Vílnius a Lituània, l`Skonto Stadions de Riga a Letònia, el Kadrirou Staadion de Tallin a Estònia, el Brondby Stadium de Brondby, el Farum Park de Farum, el Gladsaxe Stadium de Gladsaxe i l`Osterbro Stadion de Copenhague a Dinamarca, el Malmö Stadion de Malmö, l`Olímpic d`Estocolm, Rasunda i Söderstadion d`Estocolm a Suècia, l`Olímpic de Sarajevo a Bòsnia, el Petit Maracanà, el Partizan Stadion i l`Omladinski Stadion de Belgrad a Sèrbia, el Balgarska Armiya i el Georgi Asparuhov de Sòfia a Bulgària, l`Apostolos Nikolaidis d`Atenes, l`Stadionul Republican de Chisinau a Moldàvia, el BJK Inönu Stadium d`Istambul a Turquia i el Giants Stadium de Nova York, als EUA.

Per desgràcia, m`he quedat amb les ganes de veure des de dins i m`he hagut de conformar veient des de fora Anoeta a Sant Sebastià, el Nou Estadi a Tarragona, el Camp d`Esports de Lleida, la Peineta de Madrid, l`Alfonso Pérez de Getafe, el Sánchez Pizjuan i La Cartuja de Sevilla, Los Cármenes de Granada, el Salto del Caballo de Toledo, el Molinón de Gijón, el Sardinero de Santander, Montilivi a Girona i el Lluís Sitjar de Mallorca. També l`Haute-Garonne de Toulouse, el Gerland de Lió, l`Stade Louis II de Mònaco, l`Stade du Ray de Niça, l`Stade Saint-Symphorien de Metz, el Constant Vanden Stock de Brusel·les, el Bosuilstadion d`Anvers i el Herman Vanderpoortenstadion de Lierse a Bèlgica, el Saint Andrews de Birmingham a Anglaterra, el Croke Park de Dublín a Irlanda, el Windsor Park `de Belfast a Irlanda del Nord, el Luigi Ferraris de Gènova, el Renato Dall`Ara de Bolònia i l`Euganeo de Pàdova a Itàlia, el Bežigrad de Ljubjana a Eslovènia, el Gerhard Stocker d`Innsbruck a Àustria, l`Stadion u Kranjčevićevoj de Zagreb i el Gradski stadion u Poljudud`Split a Croàcia, el Puskas Ferenc de Budapest a Hongria, l`Estadio do Restelo de Lisboa a Portugal, l`AXA Arena de Praga a Txèquia, l`Spartak Stadium de Varna a Bulgària, l`Estadio Dinamo de Bucarest a Romania, l`Ali Sami Yen d`Istambul a Turquia, el Mohamed V de Casablanca i el Complexe Hassan II de Fez a Marroc, el Ricardo Saprissa de San José a Costa Rica, l`Estadio Cacique Diriangén de Managua a Nicaragua i el Comunal d`Andorra.

La torcida (afició) del Botafogo

Evidentment, falten els tres estadis on més temps hi he passat, el Parken de Copenhaguen, el Camp Nou i el Municipal de Sant Just, a més de les desenes de camps on he jugat des de petit i que m`han deixat unes marques als genolls que no crec que marxin mai.

Bé, fet el repàs (llàstima que mai m`hagi après tan bé cap assignatura a l`hora de fer un exàmen), crec que em quedaven pendents Maracanà, La Bombonera, San Paolo de Napoli i Wembley.

Com sempre em diu el bo d`en Joan Ramírez (altrament dit el meu oncle), sempre de dos en dos. I clar, li he volgut fer cas, i la millor manera d`estrenar-se a Maracanà era veient dos partits en un finde. Per primera vegada, s`havien classificat per les semifinals de la Copa de Río els quatres grans de la ciutat (Flamengo, Fluminense, Vasco da Gama i Botafogo). Així que calia fer una bona estrena, amb un ambientàs dels bons.
Dissabte van jugar Botafogo-Fluminense (2-0), segurament els dos més fluixos, però amb unes aficions que ja voldria qualsevol equip a Espanya. No es va omplir Maracanà (unes 55.000), però en cap moment hi va haver el silenci que sempre presideix el Camp Nou quan el rival no és el Madrid. I diumenge el gran derbi, Flamengo-Vasco da Gama (2-1), amb el debut per cinquena vegada d`Edmundo amb el Vasco, amb un penal fallat inclòs.

La torcida tricolor, la del Fluminense

La veritat és que Maracanà és un dels temples del futbol per diversos motius, com per la seva història (construït expressament perquè Brasil guanyés el Mundial de 1950 a casa...i van acabar perdent la final amb Uruguai, un desastre nacional), la seva forma (és totalment rodó), i la passió dels seus aficionats (ahir vaig sentir el que és que un estadi es mogui, quan tota l`afició del Flamengo va començar a saltar i el terra vibrava), que a més a més, han malmès l`estructura de l`estadi per la costum que hi ha de pixar-se a les grades (amb els anys, el pipí ha fet malbé el ciment i l`han hagut de remodelar tot).

Maracanà serà la seu de la final del Mundial del 2014. Un estadi que si bé ha perdut més de la meitat de la capacitat de 200.000 persones que tenia anys enrere, segueix sent únic al món per la seva forma rodona i per ser la seu de la selecció brasilera, la més coneguda i famosa del món.

No vaig tenir la sensació interna d`èxtasi que vaig tenir quan vaig poder trepitjar la gespa del Balgarska Armiya, camp del CSKA de Sòfia, on el millor jugador de tots els temps va donar-se a conèixer a la dècada dels 80 abans de fitxar pel Barça, ni vaig vibrar com en un Barça-Madrid o qualsevol partit a Can Barça. Però Maracanà té una mística que la pots sentir només caminar pels afores de l`estadi. I el premi final és veure perquè el Flamengo és l`equip més famós del Brasil, l`equivalent a Boca Juniors o el Juventus, els equips més populars del país. Vaig tenir enveja novament (i no sé quants cops van ja) de la seva afició, que no para de cantar, animar i saltar, ni quan anaven perdent per 0-1. S`haurien de pagar els avions que calguéssin perquè vinguéssin tots al Camp Nou cada cop que jugués el Barça, i expulsar i torturar a base d`òsties a tots els senyorets que només van al Camp Nou a xiular, a murmurar des del minut 1 i a criticar, quan la majoria d`ells no han xutat una pilota en sa vida. Quin fàstic de culés, després tots molt contents quan guanyem, però mentrestant, a rajar del presi, de l`entrenador i dels jugadors que faci falta. Tristament, em comença a cansar veure que qualsevol afició és millor que la nostra. Diumenge que ve tornaré a tenir més enveja: Flamengo-Botafogo, la final de la Taça do Río 2008.
Tenia dos objectius abans de venir a Río: anar a Maracanà i poder veure Romàrio fer el seu últim gol en actiu. El primer ja està fet, ara només em queda el segon.