Mato Grosso do Sul

El govern de l`estat de Mato Grosso do Sul va tenir la gentilesa i amabilitat de convidar a l`Agència EFE al seu territori per tal de poder comprovar, juntament amb premsa especialitzada del país, que la greu crisi que el sector boví va patir a l`any 2005 a causa d`una peste ha estat totalment superada i que les mesures de seguretat i sanitat actuals no poden ser millors.

Un autèntic detall per part seva. A qui no li agrada viatjar amb tot pagat? Només haurien de millorar en una cosa: van informar del viatge el dimarts dia 2 a la tarda. L`avió amb els periodistes arribava a Campo Grande, la capital, dijous al matí. No hi hauria cap problema de no ser que Mato Grosso do Sul és un dels estats on hi ha més malària i dengue, i de fet, no pots entrar-hi si no estàs vacunat de la febre groga, que també abunda allà. I tenint em compte que les pastilles per prevenir la malària les has de prendre entre 10 i 15 dies abans, s`agraeix que t`avisin amb tanta antel·lació. Així doncs, a jugar amb la sort i els temuts mosquits durant dos dies.

Molt al meu pesar, vaig haver de deixar de veure la segona part del Fluminense-Libertad (2-0) de la Libertadores el dimecres a la nit, perquè a les 04.15 tocava llevar-se. Un taxi amb la Jacinta a dins em va passar a buscar a les 5 del matí per tal d`agafar el primer vol del pont aeri a Sao Paulo (el segon amb més trànsit del món, després del de Barcelona-Madrid). I d`allà, una hora i mitja d`avió fins a completar els 1.213 km que separen Rio i Campo Grande.

Campo Grande

Mato Grosso do Sul, que té una extensió de 357.000 km (deu cops més que Catalunya i una mica més gran que Alemanya), va ser creat l`1 de gener de 1979, quan el govern militar de Brasil va decidir dividir en dos l`enorme estat de Mato Grosso. Situat al sud del país, limita amb Paraguai i Bolívia. Anomenat també "terra rocha" (terra roja), és el principal estat brasiler en producció de carn bovina. I aquesta dada és molt important, perquè Brasil és el primer exportador al món de carn, i part d`ella, surt d`aquí.

Ja des del cel es pot veure que Mato Grosso do Sul són finques, finques i més finques, combinades a vegades amb el cultiu de soja, que també en tenen molta. Ni una muntanya, només color verd i verd al llarg de centenars de quilòmetres que combina amb el vermell dels camins de terra que hi ha.

Quan arribes a l`aeroport, que té una extensió enorme però que és més cutre que el de Girona o Reus, t`emportes la primera sorpresa: el mitjà de transport per les maletes i per moure`s per la pista....són tractors. Segurament, una senyal perquè el visitant no s`oblidi que està al cul del món.
La segona sorpresa la veus quan arribes a Campo Grande. Una ciutat de 700.000 habitants però d`una expansió enorme, gegant. Fundada el 21 de juny de 1872 amb el nom de Santo Antonio de Campo Grande, avui en dia sembla una ciutat qualsevol dels EUA: és un eixample que mai s`acaba. 334 km2, quan Barcelona en té 100 justos. A fucking huge city. La llàstima és que no té res destacat ni digne de ser fotografiat. Però al gra: la sorpresa arriba quan veus la modernitat de la ciutat: milers de cases prou dignes per ser Brasil i els edificis alts, molt moderns i nous. I els cotxes, bons. Senyal de que allà hi ha riquesa, gràcies a la carn. I una dada més: és la primera capital brasilera que no té cap favela. Les poques que hi havia, les van canviar per unes casetes ben mones, en forma d`urbanització i a preu simbòlic, però poden presumir de no tenir-ne cap.

Després de deixar les coses a l`hotel (que no estava malament), la primera parada del recorregut era un restaurant. 15 minuts en línia recta dins de la furgoneta creuant tota la ciutat pel carrer principal, sense semàfors ni tràfic. Al quinto pino. Allà ja ens esperaven algunes persones del govern per començar a explicar-nos tots els projectes que tenen amb la carn. Encara que l`hora era intempestiva i que ja havia esmorzat a les 4.30 i un cop a cada avió, quan van començar a portar-nos els entrants, no em vaig poder resistir a les salsitxes que hi havien. Les millors que he menjat mai, boníssimes. La secretària d`estat m`anava mirant tot flipant mentre anava parlant i exposant al projector els plans del seu govern de veure com anaven caient les salsitxes d`una en una. El problema va ser que allò només eren entrants, i després va venir el menjar: més carn, carn de la bona. Tot i estar més que tip, al veure aquella carn gegant amb la pinta que feia, tampoc vaig poder resistir-me a menjar-la. No sé si era la millor que he provat mai, però estava clar que estava entre les més bones. Molt.

Amb la panxa a punt d`explotar i començant a pensar en fer-me vegetarià, després del restaurant la següent parada era el FAMASUL, la Federació d`Agricultura i Pecuària de Mato Grosso do Sul. Allà ens van portar a la sala de reunions i ens hi van tancar tres hores explicant-nos les vacunes dels ramats, els projectes que tenen, les exportacions, etc...hi havia tot déu, des del president del FAMASUL fins al del sindicat de no sé què. I tots feien el seu discurs. Dels conyassos més pesats que m`he hagut d`empassar mai. Horrible. De fet, es podria resumir tot en un fet: a mitja tarda, vaig començar a sentir algú que estava roncant. Em vaig girar a la dreta i sí, doña Jacinta estava sobada roncant, cada cop amb més força. I a sobre, estava en un extrem de la taula, o sigui, a la vista de tothom. Al principi em vaig descollonir perquè la situació era còmica, però com que cada cop anava roncant més i se sentia, li vaig haver de donar diversos copets perquè es despertés. Això resumeix l`interessant reunió on erem. Jo vaig canviar el dormir per un fingit atac de gastrointeritis per sortir cada 2 x3 de la sala i anar al wc, en tal de no aguantar el rollo. I dels 6 periodistes, 2 més van fer igual. Les cares i els comentaris en acabar, després de 3 horribles hores, eren tots iguals.

I d`allà, el dia va acabar a la fira pecuària, que s`acabava d`inaugurar. Ens van reservar un stand per nosaltres per tal de que poguéssim entrevistar André Puccinelli, el governador. L`equivalent al Montilla de turno però amb 10 cops més de territori al seu poder i bastant més simpàtic. Em va caure bé l`home. Em va començar a explicar que havia nascut a Itàlia però amb la misèria de la postguerra, la seva família va marxar quan ell tenia un any a Brasil. Va estar per nosaltres tota l`estona que vem voler, sense cap mena de pressa. I quan va marxar, més menjar: més carn, sopa paraguaia (que no és sopa, és com coca) i salgadinhos. La fira en sí no matava, així que per distreure`m, vaig acabar en una a la típica botigueta de disparar amb una escopeta, que no havia fet mai. I la sort del principiant em va fer guanyar 5 paquets de carmels, que era la meva intenció quan em vaig decidir anar a provar sort. D`allà a l`hotel a mumir. I demà, la segona part a Campo Grande.