4 campions...i el Bayern

M`agrada quan s`acosta aquesta època i es comencen a saber els primer campions de les lligues europees. Senyal, sobretot, que l`estiu s`apropa, que l`hivern s`ha acabat i que el bon temps ens acompanyarà durant els pròxims mesos.

I aquest cap de setmana, quatre equips d`Europa s`han afegit al Porto, fins ara l`únic campió que hi havia a aquestes altures. Ràpid de Vienna, PSV Eindhoven, Olympiakos i Standard de Lieja han sumat un nou títol de lliga al seu palmarès, sense oblidar el Bayern de Múnich, que dissabte va guanyar la Copa alemanya, él preludi del que serà el seu setè doblet d`aquí a pocs dies i el primer dels tres títols que aconseguirà aquesta temporada, perquè la UEFA també serà seva.

El més gran del futbol austríac ha tornat a guanyar la Bundesliga, sumant el seu 32è títol. Tot i que l`última lliga va ser el 2005, el Ràpid no ha viscut uns anys gaire tranquils darrerament, perquè tot just són les seves dues primeres lligues des del 1996. Un dels pocs equips al món que pot presumir d`haver estat campió de lliga en dos països diferents (Alemanya i Àustria, perquè jugava a la lliga alemana quan els dos països estaven annexionats) però que en canvi, mai ha aconseguit res a nivell de competicions europees.

El títol del Rapid té més mèrit si es té present que ha aconseguit superar el totpoderós Red Bull de Salzburg, que té més pressupost que la resta dels 9 equips de la Bundesliga austríaca junts. Però no només de noms es viu, i tot i ser també inferior econòmicament al seu gran i etern rival, l`Àustria de Vienna, el Rapid ha pogut crear, de la mà de Peter Pacult, un equip jove amb bons talents que no tardaran a deixar Àustria. Malgrat la marxa aquesta temporada dels dos millors jugadors, Mate Bilic (Sporting Gijón) i el txec Radek Bejbl, l`arribada dels alemanys Maierhoffer (202cm i 100kg) i Hoffman, juntament amb la consagració de la nova promesa austríaca, Erwin Hoffer, han estat decisives pel Rapid. Ells solets han tirat del carro tot l`any i van ser clau en l`històric resultat del 23 de març: en un partit que podia deixar sentenciada la Bundesliga a favor de l`aleshores líder Salzburg, el Rapid es va presentar a la ciutat de Mozart com a segon...i va acabar guanyant per 0-7! La jornada anterior, la victòria 2-0 contra l`Àustria de Vienna havia donat esperances d`aconseguir el títol al Rapid, que suma des d`aleshores sis victòries consecutives que l`han dut a aconseguir el títol. Però guanyar 0-7 al camp del líder, entrenat per l`ultradefensiu Giovanni Trapattoni i marcar 4 gols en els primers 17 minuts, no està a l`abast de tothom.

Per cert, sobre la Bundesliga austríaca, de la que no se`n parla gaire, he de dir que és un espectacle veure els partits just abans de l`aturada hivernal i a la represa. Camps plens de neu i gel que són una autèntica pista de patinatge i que posen a prova les habilitats dels jugadors. M`encanta. Ah, i entre els destacats que estan perduts per aquest bonic país, Jocelyn Blanchard, Acimovic, Haas, Dietmar Kühbauer, Carsten Jancker, Knavs, Jorge Vargas, Niko Kovac, Volanthen, Sasa Ilic, Zickler, Ivica Vastic o Mayrleb, entre molts altres. La majoria puretes, però ja se sap que los viejos rockeros nunca mueren.

PSV Eindhoven

Un clàssic del futbol europeu que ha guanyat la seva quarta lliga consecutiva. Però sóc dels que creu que més que guanyar el PSV, és l`Ajax que ha perdut la Eredevise. El seu joc no ha estat brillant i no ha estat el típic campió holandès que ha enamorat a mitja Europa amb el seu futbol. Potser part de la culpa la té Koeman, que ha demostrat que si bé va ser un destacat membre del Dream Team, com a entrenador el seu futbol és més que mediocre. I és que Koeman va ser el primer dels tres tècnics que ha tingut el PSV aquesta temporada, una de les poques coses que li dóna mèrit al títol. Quan Tintín va fer les maletes rumb a València, el va reemplaçar un altre ex futbolista holandès de renom, Jan Wouters, que va fer de pont fins al desembre, quan Sef Vergoossen va acabar el seu contracte amb el Nagoya Egrampus Eight japonès i va passar a dirigir el PSV. No diré gaire d`un equip que cada temporada tothom pot veure a Europa, però els destacats han estat el peruà Farfán (sense firmar una temporada brillant, però ha aparegut quan calia), el mexicà Salcido (gran defensa) i el mitjapunta Afellay, molt ràpid i que serà un nou crack que marxa d`Eindhoven per tal de consagrar-se en un gran europeu. I de cara al futur, caldrà seguir a l`hongarès Balázs Dzsudzsák, una esquerra d`or de només 21 anys i que ha estat segurament el gran descobriment aquesta temporada de l`equip. Amb la seva 21a Eredevise sota el braç, el PSV podrà tornar a mirar per sobre a l`Ajax i el Feyenoord, els seus dos grans rivals, que novament han decepcionat. Ni Huntelaar, ni Heitinga, ni Luis Suárez (ojo amb aquest davanter), ni Gabri, ni Luque, ni Urzáiz, ni Van Broncas, ni Makaay, ni ningú. Els dos han decebut, per bé que van començar molt forts la temporada. Però amb el pas de les jornades, s`han anat desinflant. Tant que els de Rotterdam, no s`han classificat ni pels play-off per jugar la Champions League. Un autèntic fracàs. L`AZ de Van Gaal no ha pogut entrar a les eliminatòries finals per entrar a Europa, però no es pot considerar un fracàs quan any rere any, li prenen els jugadors que més han destacat. El NAC Breda de Kolkka i Sikora ha estat la gran sorpresa del campionat, mentre que per fi he pogut veure com un dels meus grans descobriments, Afonso Alves, deixava Holanda i el seu Herenveen per anar a Anglaterra a inicis del 2008. Aviat farà 4 anys quan en el partit de la Copa Oresund entre el Copenhague i el Malmö, un davanter em va deixar bocabadat per com es movia i la seva corpulència. Al cap de 5 minuts d`haver acabat el partit, el mestre dels mestres, Ricard Torquemada, ja tenia un mail meu parlant-li d`aquest jove brasiler. Em va demanar més informació i la va anar rebent cada cap de setmana que podia veure el Malmo a l`Allsvenskan. I sí, aquell any va explotar i un dels equips que millor sap escollir els seus davanters, el Herenveen, no va tardar a fitxar-lo. 39 partits i 45 gols en una temporada i mitja a Holanda parlen per sí sols. El seu nou objectiu és el Middlesbrough, on segur que acabarà triomfant tot i no haver començat gaire bé. L`últim gran jugador que abandona Holanda per fer-se més gran. A veure qui el succeeix aquest estiu.

Olympiakos

Un altre dels que no falla mai: l`Olympiakos del Pireu. Aquest any, que per fi han acabat amb el seu malefici a Europa, han tornat a demostrar que no tenen rival a Grècia. Per molt que es reforcin el Panathinaikos i l`AEK, l`Olympiakos segueix amb la seva condició de gegant grec: 36 lligues i 22 copes, i sobretot, molta més estabilitat que els altres dos grans de la lletja Atenes. Aquest any n`han tingut prou amb vells coneguts de la lliga espanyola, com Raúl Bravo, Kovacevic, Galletti, Julio Cesar i Domi per sumar-los als argentins Nuñez, Ledesma i Belluschi i guanyar amb certa comoditat la Super Lliga. I el més curiós, entrenats per un català, el lleidatà Josep Segura, que dirigeix l`Oly després que la directiva decidiís destituïr Tekis Lemonis el mes passat. Com no sigui per menjar Pitas i iogurts grecs, encara no entenc què fot un català en aquesta enorme, bruta i lletja ciutat, plena de hooligans que la lien en cada partit. L`Olympiakos no ha acusat la baixa de la seva gran estrella els últims anys, Rivaldo, que va acabar reforçant l`AEK. El bon moment econòmic que viu permet a l`equip que històricament ha representat la classe popular i treballadora grega (enfront la classe alta que representa el Panathinaikos) fa que cada any puguin canviar amb èxits els jugadors que fan el salt a una millor lliga. I ho hauran de fer novament, perquè noves perles gregues com Torosidis o Vasilogiannis no tardaran en acabar en una lliga més potent. Mentestant, podran seguir aprenent dels Nikopolidis, Antzas, Pantos, Lua Lua, Konstantinou i companyia, que per ara sembla que no es cansen mai de guanyar lligues i títols a Grècia.

Tema apart són el Panthinaikos i l`AEK, que s`han quedat a 4 i 2 punts respectivament de l`Oly. El Panthinaikos, que des del 1996 només ha guanyat una lliga i una copa (el doblet del 2004), s`ha tornat a menjar els mocs, tot i haver fitxat a jugadors com Sarriegi, Helder Postiga, Ivanschitz, Papadopoulos, Ezequiel González, Salpigidis, Seric o la gran promesa hel·lena, Sotiris Ninis (tot i ser albanès de naixement), que està cridat a ser el nou Tsartas del futbol grec. Una nova decepció dels verds, que semblen tenir la mala estrugança que persegueix altres equips mítics com el Benfica, l`Atlético de Madrid o el Feyenoord a les seves lligues.

L`AEK, que va dirigir Serra Ferrer bona part de la temporada, s`ha quedat a només una victòria d`aconseguir un títol que no guanyen des de 1994. Amb un bon equip (Rivaldo, Arruabarrena, Blanco, Dellas, Kallon, Macho i Manduca), va fer un bon paper a Europa i a la seva lliga, on dues derrotes seguides a la recta final contra el Panionios i el Larissa l`han acabat deixant en blanc.

I molt digne també ha estat el paper de l`Aris de Salònica, un equip que els darrers anys només fa que pescar jugadors de les categories inferiors del futbol espanyol. Al començar la temporada, van ser 7 els jugadors que tornaven a Espanya en equips modestos, a més d`un germà d`Eto`o, David, que va preferir continuar a la segona grega. I van arribar el bo d`en Felipe Sanchón (format a Can Barça, gran extrem), Toni Calvo (del Barça B), que es van unir al també ex blaugrana Javito i a Koke, el de més renom de tots ells. I amb l`ajuda d`un gran vingut a menys (Marcio Amoroso), el modest Aris ha estat el guanyador de la Lliga que disputen els 13 equips restants del país, que viuen tots a milions de km de distància de l`Olympiakos, Panathinaikos i AEK.

25 anys de sequera ha estat l`Standard de Lieja, un dels clàssics del futbol belga, que només puc dir que va ser un dels més potents d`Europa anys enrere i que últimament està en plena decadència. Els darrers anys, l`Standard ja havia presentat una forta oposició a Anderlecht i Bruges, els dominadors més recents (i històrics del futbol belga). I casualment, aquesta temporada, que començava sense jugadors tan importants per l`equip com Sergio Conceiçao, Éric Deflandre, Ricardo Sa Pinto o Milan Rapajc, ha estat quan l`Standard ha acabat amb el seu malefici. I ho ha fet amb 3 jornades d`antel·lació, després de guanyar a casa (2-0) el totpoderós Anderlecht. Entrenats des de fa dos anys per Michel Preud`homme, els jugadors de l`Standard han sigut els més regulars de la Jupiler League, amb un Anderlecht més pendent d`Europa que de la lliga i un Bruges que si bé va liderar el campionat unes jornades, va caure en la mediocritat ben aviat. Els números no enganyen: l`equip més golejador i el menys golejat, i a hores d`ara, encara invicte. S`han passejat per Bèlgica amb un equip molt jove (només un jugador passa dels 30 anys). L`onze inicial ha estat sempre ben definit des del principi, amb l`equatorià Aragon Espinoza encaixant només 17 gols i els davanters Milan Jovanovic (13 gols a la lliga), Dieumarci Mbokani (22 anys, 12 gols) i Igor de Camargo (24 anys, 10 gols) encarragant-se d`anar sumant puntets. Ells han estat les claus al davant i al darrere, a la vegada que el jove migcampista Axel Witsel (19 anys i internacional), el defensa internacional nordamericà Oguchi Onyewu i el centracampista defensiu Marouane Fellaini convertien en gairebé imbatible aquest equip.

Qui s`ha quedat a les portes és l`Anderlecht, que tot i tenir la millor plantilla del país, no podrà aconseguir la lliga per tercer any consecutiu. Ni el gran Proto a la porteria, Van Damme en defensa, Biglia i Goor al mig del camp i Mpenza, Pieroni i Frutos atacant, han estat suficients per fer a la lliga el bon paper que en canvi han fet a la Copa de la UEFA, on només el Bayern de Munich va poder amb ells. L`altre clar aspirant, el Bruges, s`ha trobat amb una plantilla o massa veterana (Valgaeren, Vermant, Clement o Sonck) o massa jove, i amb promeses com el gran Elrio Van Heerden que encara espera que li donguin 2 partits seguits per demostrar la seva enorme classe. Però no els ha tingut i així ha anat la temporada, fatal. Sorprenent ha estat la temporada del Cercle Bruges, sempre a l`ombra del seu gran rival ciutadà però que aquest any ha rendit molt bé.

De totes maneres, el futbol belga està moribund, si es té en compte on arribaven els seus equips a Europa fa dues dècades. Nómés cal mirar els resultats i el joc de la selecció, a anys llum de l`època dels Scifo, Preud`homme, Nilis, etc. Una repassada a les plantilles del país, distracció que faig en hores mortes, és un curs accelerat de banderes i països africans, que són els que omplen la majoria de les plantilles belgues. A Europa, excepte els tres grans, no passen de les primeres rondes, i cada cop exporten menys jugadors a l`exterior. Tot i això, és curiós trobar-hi un figuerenc format a can Barça (Carles Coto) i altres viejas glorias com Cavalli, Wilfred Dalmat, Pistone, Jay, Wasseggio, Coulibaly, Van Kerchoven o aquell gran porter de l`Extremadura entre altres equips, Gaspercic.

Però bé, a falta de bon futbol, als belgues sempre els hi quedarà la seva xocolata i els seus "speculaas", a més dels musclos amb patates.

Per últim, el Bayern va guanyar dissabte la DFB Pokal, la Copa alemanya, al derrotar 2-1 el Borussia Dortmund. Però com que d`aquí poc guanyarà oficialment la Bundesliga i més tard la Copa de la UEFA, ja en parlaré aleshores del gran equip bavarès.

servido por hristopau 6 comentarios compártelo