Creada a finals dels anys 20 en una zona que era una plantació de cafè i amb gairebé 200.000 habitants avui en dia (si es que es pot arribar a saber quanta gent hi viu), Rocinha està considerada la favela més gran de Brasil i també de Sudamèrica. I precisament, per aquesta popularitat que s`ha guanyat, és de les poques que es pot visitar, tot i que el risc que et pugui passar alguna cosa evidentment sempre hi és. Però Rocinha és diferent, no només perquè és la més gran: té bancs, supermercats, cadenes de fast-food i si no fos perquè les cases t`indiquen que és una favela, caminar pels carrers principals podria semblar igual que en qualsevol altre barri humil carioca.

I dissabte per fi vaig poder tenir la sort d`anar-hi. Impressiona lo seu. 4 línies d`autobus arriben a Rocinha, amb unes vistes espectaculars de Rio. Com tota favela, està situada en un morro (muntanya), al sud-oest de la ciutat, a les afores. La vista, com es pot veure a la foto des de dalt de tot, és simplement brutal. I al fons, Sao Conrado, un dels barris més luxosos de Rio. El contrast és impressionant, surts de la favela i entres a un barri exclusiu on els apartaments amb vistes a la platja són els més cars de la ciutat.

La veritat és que entrar en una favela, encara que Rocinha seria "luxosa" comparada amb les altres 800 que hi ha, és entrar en un altre món. Tota l`estona sents soroll, no hi ha un sol lloc silenciós. Principalment, per les motos. Com que topogràficament està plena de pujades i baixades, la millor manera de moure`s és amb moto. I hi ha centenars de motos (bones motos) que es dediquen a fer de taxi. Pagues i et porten on vols ràpidament. Van a tota hòstia i fan molt de soroll, i n`hi ha tantes que acabes fart de motos amunt i avall. Cotxes casi no se`n veuen, per un tema lògic: la gent d`allà no té diners per comprar-se`n un. Només taxis, camionetes i autobusos. Les faveles tenen un parell o tres de carrers grans i la resta són laberints on amb prou feines passen dues persones a la vegada, són molt estrets. Ficar-se en aquests carrerons és exposar-te al que et pugui passar. Però anar pels carrers principals diria que és més segur que passejar per La Rambla. La gent no fa res perquè no té cap interès en que vingui la policia, i perquè malgrat tot, per 10 o 100 delinqüents que hi hagi, paguen tota la resta, que són milers, però que segurament són bona gent. Gent humil, pobre i que et mira amb cara de veure un marciano quan et veuen allà passejant. Com si fossis un policia, una espècie que allà no hi entra mai. I quan ho fa, sempre acaba amb morts pel mig.

Fer fotos no està gaire ben vist excepte en punts clau, com un mirador o al mig d`un carrer. Més que no estigui ben vist, és que te la poden agafar si veuen que has fet una foto on no es podia, perquè els traficants i delinqüents sempre estan al carrer amagats, encara que no els vegis. I sempre estan controlant tothom que passa per allà.

Els contaïners no existeixen: la merda s`amuntega al carrer. I encara entre els més pobres, hi ha gent que segueix remenant entre les escombraries per veure que hi troba. No hi ha botigues de luxe, però està ple de barbers, bars i botiguetes on comprar menjar. La vida mai s`acaba allà, hi ha gent amunt i avall sense parar. Generalment van vestits amb poca roba, sobretot les noies. I els nois és un mosaïc sense parar d`equips de futbol: mai havia vist tantes samarretes d`equips juntes. Les porten posades, siguin d`on siguin. N`he vist una del Barça que no havia vist mai (blau fosca amb publicitat enorme de Nike on ara hi ha UNICEF) i fins i tot una del Celta. I el que més sorprèn, és veure la de noies joves embarassades. Sembla que facin una compatició a veure qui es queda prenyada abans. I les que no, porten un o dos nens ben petits amb elles. Mai n`havia vist tantes, de 15, 16 o no més de 17 anys amb uns bombos de cuidado o ja amb nens agafats de la mà. Ara ja sé quin és el passatemps favorit de la gent a les faveles, si més no, dels més joves.

Les cases són ben humils, algunes tenen finestres, però la majoria no. Algunes estan pintades, però el que predomina són les que estan fetes de totxana. I a dalt de tot, totes tenen un cubell enorme blau on recullen l`aigua de pluja que faran servir després. Pels carrerons que es visualitzen des del carrer principal, tens els veïns a un metre i mig de casa. Treus el cap per la finestra (si és que n`hi ha) i amb el nas toques la paret dels veïns: no hi ha espai per res, estan tots allà com sardines.
És una ciutat dins d`una ciutat, amb la llei que marca el traficant que governa a la favela. Sense policia, sense diners, sense serveis bàsics i amb unes condicions sanitàries que fan pena, amb milers de persones vivint en pocs metres quadrats. Així és com viu pràcticament el 30% de la població de Rio. Em va alegrar veure uns xavalets jugant a futbol, els que surten a l`última foto. Qui sap si d`ells en sortirà algun Ronaldo o algun Romàrio, una de les poques sortides que tenen per fugir d`aquest trist món on els ha tocat viure.