L`Scudetto d`Zlatan

Ha hagut de sortir ell perquè l`Inter, que fins el moment estava perdent l`Scudetto en favor del Roma, aconseguís guanyar a Parma i posar punt i final a un calcio que ha dominat de principi a fi però que per errors propis, fins a l`última jornada no ha aconseguit guanyar. Zlatan Ibrahimovic li ha donat avui l`Scudetto a l`Inter demostrant perquè és un fora de sèrie i un futbolista únic. Alt i fort, sembla més aviat un tronc amb poca mobilitat i torpe amb els peus, però veure`l jugar és veure un dels millors davanters del món, que a la seva força física, hi afegeix una tremenda qualitat tècnica. Em recorda a Patrick Kluivert, perquè a més de ser dos genis, el cap els perd a vegades.

Fins al minut 50, l`Inter no havia creat gaire perill davant un Parma que s`hi jugava el descens. EL Roma guanyava 0-1 a Catània i era el momentàni líder. I llavors, sota la pluja que no ha deixat de caure, ha entrat Ibrahimovic, que ha fet només entrar el que encara no havien fet els seus companys: xutar. Els dos primers xuts han anat rassos a fora, però a la tercera, en un golàs, l`ha clavat. Només feia 10 minuts que havia entrat. I 20 minuts més tard, per evitar sorpreses com la de la setmana passada a casa amb el Siena, ha marcat el segon gol que segellava l`Scudetto.

Aquesta vegada no hi ha excuses: la Juve ja no estava a la Sèrie B ni el Milan arrastrava punts de sanció. Però només el Roma ha aguantat el seu ritme fins el final. Un equip amb poca identitat, perquè només Materazzi i Ballotelli són italians a l`onze que surt normalment, però ple de grans jugadors i que han sumat avui el 16è Scudetto de la seva història, el tercer consecutiu, trencant així la negre ratxa que els perseguia des de 1989, tot i que els millors jugadors dels últims anys sempre han passat per San Siro, encara que la majoria sense sort. Per cert, lamentable veure com les portes d`accés a la gespa s`obrien un cop acabat el partit i milers de tiffosi entraven al camp, impedint la celebració allà mateix com la que ahir van fer el Bayern i el Lyon. Un dels molts problemes que té el calcio, que està malalt sense que ningú sàpiga encara quina medicina aplicar-hi per millorar moltes coses del futbol italià.

Reconeixent el gran paper del Roma, que ha arribat al final sense Totti, les sorpreses han estat la meva "vecchia signora" i la Fiore. Uns per pujar de segona i acabar en una meritòria tercera posició. I si ha destacat algú, aquest ha estat Del Piero, màxim golejador amb 21 gols. A tots els que el donaven per mort i enterrat per enèssima vegada, els ha fet callar novament. És l`amo. Sense ser tant mediàtic com Totti, és el milor jugador italià amb diferència i hauria d`anar a l`Eurocopa sí o sí. El símbol de la Juve, i sumant els seus 21 gols amb els 20 de Trezeguet, un altre "viejo rockero", han portat la Juve a la Champions de nou. L`altre gran sorpresa ha estat el Fiorentina, que ha acabat 4t i deixa el Milan fora de la Champions. I ho ha fet amb un golàs d`Osvaldo de xilena digne de sortir entre els millors a final de temporada. Mutu, Vieri, Jorgensen, Frey...un gran equip que portarà molts anys després la bella Florència al mapa del millor futbol europeu. En canvi, es queda fora el Milan, tot i guanyar el seu partit contra l`Udinese. Me`n alegro enormement que s`hagin quedat fora. Almenys espero que serveixi perquè facin una renovació a fons de la plantilla, que els hi cal, i perquè Berlusconi i cia, baixin una mica els fums.

La tristesa però, és el descens del Parma, un equip sorgit gràcies a la multinacional Parmalat a mijtans dels 90 i que va arribar a guanyar una Recopa, una UEFA i una Supercopa Europea. Per l`Ennio Tardini han passat cracks del nivell del Déu Hristo, Thuram, Buffon, Inzaghi, Zola, Brolin, Verón, Burrito Ortega, Hernán Crespo, Couto, Nakata, Adriano, Taffarel, Hakan Sukur, els germans Cannavaro, Mutu o Gilardino. Però els diners es van acabar amb l`entrada del nou mil·leni i des d`aleshores, ha anat cuquetejant amb el descens, que finalment ha arribat avui. Una llàstima.

Un Lyon de rècord

A França cal treure`s el barret amb l`Olympique de Lyon: 7 lligues consecutives, les úniques que té en el seu palmarès. Espectacular, sense més. Aquest any els hi ha costat, no ha estat un passeig militar com en anteriors temporades, però també cal dir que cada any perd les seves millors peçes (excepte l`incombustible Juninho) i no sempre es fàcil trobar un nou Abidal, Diarra, Tiago, Caçapa o Malouda, com van perdre aquest any. Però sempre acaben trobant algú que els faci oblidar ràpidament, especialment joves sorgits de la pedrera, que no han parat de florir en els últims anys.

Ahir necessitava guanyar a Auxerre, si no volia que el Girondins li pogués robar Le Championat. I com un gran equip, van anar per feina: al primer minut el primer gol i al deu, el segon. Pim-pam, controlant tot el partit com qui res i guanyant 1-3, amb Marc Crosas jugant 20 minutets al final. No són la màquina de 2 o 3 anys abans, però segueixen sent un gran equip. I marxi Benzema, Ben Arfa, Toulalan, Källstrom o l`estrella de torn, tornaran a tenir un gran recanvi per cada un per tornar a aspirar a guanyar l`any que ve. El primer serà Miralem Pjanic, un dels millors jugadors que hi ha a França, que el Barça no ha sabut seduïr per venir al Camp Nou.

Al Girondins li va faltar un pèl, haver començat la temporada una mica més enxufat. Ahir es van trobar amb un històric, el Lens, que o guanyava o anava a la Ligue 2. L`empat a 2 no va servir a ningú, perquè uns baixen i els altres es queden a les portes del títol. L`Olympique de Marsella poc a poc va tornant a consolidar-se entre els grans al ser finalment tercer i tenir un lloc a la Champions, però ho ha fet en detreniment del Nancy, la gran sorpresa d`aquest any. A més del Lens, la decepció ha estat el PSG, que si segueix així, no tardarà gaire en seguir el camí del Lens o del Nantes l`any passat. Le Guen va massa de sobrat i si bé no té problemes en donar minuts als joves, pel que he vist no saben a què juguen. I tenint a Pauleta, Rothen, Armand, Diané o Luyundula, és greu. Per sort, el meu Toulouse d`Elmander i Emana va acabar salvant-se i continuarà jugant a la Ligue 1 l`any que ve, igual que el Le Havre, Nantes i Grenoble, tres històrics que han aconseguit l`ascens.

El més gran

Però per més Inter i Lyon que hi hagi hagut aquest cap de setmana, l`autèntic guanyador és en Rafa. El bo d`en Rafa Nadal, una màquina tan gran de jugar a tenis i guanyar que comença a fer por. Ahir va fer un partidàs digne de ser recordat contra Djokovic, una semifinal entre el segon i el tercer millor jugador del món que va ser com a tal un gran partit. I avui novament s`ha tornat a carregar a Roger Federer, però capgirant un partit que semblava que tenia perdut. Cada cop disfruto més veient les finals que disputen els dos, són un dels millors espectacles esportius que hi ha a la terra. El millor contra el segon millor, la tècnica i la qualitat contra el treball i el sacrifici. I el que millor es pot aprendre de Nadal, a no rendir-se mai. Un guanyador a més d`un tros de tenista. Ja tinc ganes que es tornin a enfrontar, perquè veure aquests partits és disfrutar enormement amb l`espectacle que ofereixen sense pausa. Grande Rafa i grande Roger. Llàstima que només pugui guanyar un.