De Washington a Conca passant per Palermo

Encara falten 6 anys, però a dia d`avui ja dic que Brasil, si no hi ha una autèntica sorpresa, guanyarà el Mundial del 2014. Sobretot, després d`haver vist ahir Maracanà a rebentar, Maracanà embogir i Maracanà animar. I jugant com a local, molt malament li haurien de sortir les coses a la 'seleçao' per no guanyar el torneig que organitzarà, perquè seran 80.011 contra 11. I la pressió per l`equip rival, és enorme. De Maracanazo només n`hi ha un cada molt temps, molt. El primer el va fer l`Uruguai precisament a la final de 1950, quan, davanat de 200.000 persones, van capgirar el gol de Brasil i van acabar guanyant 1-2, deixant el país amfitrió en una profunda depressió i crisis total. El segon va ser fa cosa d`un mes, quan l`Amèrica de Mèxic va eliminar el Flamengo per 0-3 al mateix estadi, després d`haver perdut 2-4 a l`anada. I també va deixar el Flamengo en un gran estat de xoc.
Ahir qui intentava fer un nou Maracanazo era Boca Juniors, de llarg, el millor equip d`Amèrica. Necessitava guanyar sí o sí a Maracanà contra el Fluminense, després del 2-2 de l`anada de les semifinals de la Copa Libertadores. I van estar a punt d`aconseguir-ho, però es van trobar amb la mística de Maracanà i tota la seva litúrgia, com diria el gran Ramon Besa. Boca té segurament l`afició més fidel del continent i el millor jugador que hi ha a Amèrica: de nom Juan Roman. De cognom, Riquelme. Sí, aquell tipus que va jugar un dia al Barça, sempre amb la cara trista, sempre caminant, sempre amb aparença de deprimit.

Riquelme és d`aquells jugadors de perfil baix, que no són mediàtics i que precisament mai seran reconeguts com realment es mereix el seu enorme talent. Igual que Rivaldo o el mateix Deco. Però veure jugar a Juan Roman és un espectacle, un plaer als que ens agrada el futbol. La burla com ningú, amb el seu peculair estil que sembla que camini. Però se`n va de qui vol i com vol, la posa on vol i fa jugar el seu equip com vol. No hi ha cap altre jugador com ell arreu d`Amèrica, i això que el continent és gran i ple de futbolistes. Pero cap com ell. Simplement, sembla un àngel amb botes de futbol.
Riquelme va fer els dos gols de Boca a l`anada. Dos golassos. I ahir va marcar com va voler el ritme del partit. Ni tenir un pitbull els 90 minuts a sobre com Arouca va evitar que fos de llarg el millor del partit, amb el permís de Fernando Henrique, el porter del Flu i nou heroi del club. Maracanà em va desmostrar ahir perquè és l`estadi més famós del món. 1 hora abans del partit ja estava ple, amb 80.000 torcedores deixant-se la gola buscant intimidar Boca. El 'po-de-arroz' va caure just abans de l`inici, formant una boira blanca que no deixava veure res i perfumant tot l`estadi d`aroma de farina. Quan per fi va marxar, va començar el partit. El totpoderós Boca Juniors, actual campió de la Libertadores, visitant el Fluminense, equip que disputa per tercer cop la competició 23 anys després de la seva última participació, i que havent passat la fase de grups, ja havia fet història perquè mai ho havia aconseguit. El Fluzao però, havia de fer front a la maledicció dels equips brasilers amb Boca: només el Santos de Pelé, l`any 1963, va ser capaç d`eliminar els xeneizes. Tota la resta, tots, han caigut quan s`han vist les cares. El pànic i el respecte a l`estadi es palpava fàcilment, perquè Boca és millor que el Flu. I el mateix amb Riquelme, xiulat sense parar cada cop que tocava la pilota. Simplement, perquè és el crack rival i ell solet podia eliminar el tricolor carioca. I a tot, cal afegir-hi l`enorme rivalitat que hi ha cada cop que juguen Brasil-Argentina o un equip de cada país. S`odien a matar i encara no en sé el motiu, Però no es poden ni veure. I el 18 de juny precisament hi ha un Brasil-Argentina a Belo Horizonte que ja fa dies que van escalfant uns i altres.

La primera meitat d`ahir, amb domini de Boca, va acabar 0-0. A la segona va ser quan va començar el partit de geografia. Palermo va emmudir la torcida local quan amb un cop de cap, va fer el 0-1 al minut 57. Tothom s`imaginava la tragèdia, però només va durar 5 minuts, els que va tardar Washington en fer l`empat amb un golàs de falta. Maracanà va embogir. Dos jugadors similars i amb un estil únic. Washington Stecanela Cerqueira té 33 anys i és conegut com a "coraçao de leao". Martín Palermo en té 34 i és conegut com "El Loco". El primer fa 1'89m, el segon 1'87. Els dos són forts i no saben jugar amb els peus. Són purs davanters, només saben rematar, de cap, de peu o amb el que sigui, però pilota que arriba a l`àrea pilota que rematen. No són espectaculars, són més aviat torpes, però són imprescindibles pels seus respectius equips. Tots dos són el referent a l`hora de penjar la pilota i que ells la baixin, amb el pit o amb el cap, que facin de pívots. Els dos van patir greus lesions: Palermo una fractura de tíbia al caure-li un mur celebrant un gol amb el Vila-real; Washington va estar més d`un any de baixa per problemes al cor, que van estar a punt de posar fi a la seva carrera. Però no es va rendir i va tornar el 2004 convertint-se en pitxitxi del Brasileiro amb els 34 gols que va fer amb l`Atlético Paranaense. Ahir tots dos van fer el que millor saben fer: marcar. Palermo va fer creure a Boca que la final era possible i que ells eren els favorits. Washington va recordar a tothom que el Flu no es rendiria tan aviat i va recordar que no calia patir, que ell estava allà. Igual que en l`agònic triomf contra el Sao Paulo de fa dues setmanes: calia capgirar l`1-0 de l`anada i Washington va igualar l`eliminatòria al cap de pocs minuts de començar. I ja al final, al minut 93, va tornar a posar el cap on debia per fer el gol de l`agònica i èpica victòria contra el poderós tricolor paulista.

Mentrestant, Juan Roman buscava constantment com conectar amb Palermo i seguia fent-me caure la baba veient-lo jugar, els seus companys patien per com frenar Washington. I vet aquí que entre els grans Palermo i Washington va aparèixer el menut Conca, argentí format per més inri a River Plate per fer el 2-1 en una contra, gràcies al rebot d`un defensa en el seu xut. Bon jugador en Darío, m`agrada, tot i que no per un nivell Barça. Quedaven 20 minuts, on Riquelme, Palermo i el desitjat Palacio (em pregunto si Cruyff té comissió per aquest fitxatge, perquè si ha de ser el crack del Barça, anem arreglats) ho van intentar de totes les maneres, però van topar amb Fernando Henrique, xiulat a principis d`any per l`afició i considerat ara un heroi per les parades que ha fet en els dos partits, espectaculars. I quan busques el gol sí o sí, ja se sap que corres el risc que t`agafin en una contra, com va fer Dodó per sentenciar al minut 91 amb el 3-1 definitiu.

Boca va abandonar el camp ràpid i capbaix, al més pur estil Riquelme, mentre que els carioques van embogir celebrant una classificació històrica. Han eliminat consecutivament els dos millors equips del continent, Sao Paulo i Boca Juniors, i ara només els queda fer el mateix amb la LDU (Liga Deportiva Universitaria de Quito) per aconseguir la seva primera Libertadores. Del Flu, he destacat fins ara a Thiago Neves, un grandíssim jugador que ara mateix no passa pel seu millor moment. Però darrere d`ell hi ha un tapat, Thiago Silva, un defensa central que d`aquí poc estarà en un gran d`Europa liderant la defensa. Espectacular, un gran jugador, fort, alt, amb tècnica i la treu jugada. Tots dos tenen 23 anys i estan convocats amb Brasil pels dos pròxims partits oficials. Per alguna cosa serà,no?

De Boca també voldria dir dues coses: la primera, la seva afició. Van venir uns 1.000 argentins que no van parar en cap moment de cantar el famós "dale booo, dale booo, dale booo...". Em vaig posar a prop seu perquè no cada dia es té la sort de veure`ls. Em trec el barret i el que calgui, per moments semblava que cantaven més que els altres 80.000 que omplien Maracanà. Una afició fidel, com Déu mana, que no van callar ni quan van perdre. Són de Boca i n`estan orgullosos, i van al camp a animar, no a xiular. Ni em va ni em ve Boca o River, però prefereixo Boca. I reconec que per moments, ahir em van venir ganes de fer-me de River perquè no van parar en cap moment d`animar el seu Boca, amb el tambó i el mateix cant. Es feia pesat per moments, però després t`adones que és una afició com cal i un exemple a seguir (en animar, clar). Els amos. I per contra, l`actitud de l`equip quan es va acabar el partit. L`entrenador, Carlos Ischia, es va negar a fer la roda de premsa, i cap jugador va donar la cara a la zona mixta. Igual que cal saber guanyar, també cal saber perdre, i el que van fer ahir és de mal perdedor i molt lleig no només de cara als periodistes, sinó també a la seva afició, que segur que volien saber què deien. Em vaig cagar en tot en veu alta i això va fer que un periodista de "Todo Boca, 1450 AM" se m`acostés amb el micro i em comencés a fer una entrevista en directe. El que em faltava. Després de presentar-me, em salta: ¿Y vós qué creéis de la actitud de Boca de no acudir a la rueda de prensa?; ¿Sucede esto en Europa?; ¿Qué le pareció el partido?; ¿Se hundió Boca con el empate? I bla, bla, bla, com un campió a quarts d`una de la matinada parlant en directe amb una ràdio argentina, tot per haver dit no recordo què. Però em va dir que no era la primera vegada que no donaven la cara, i que un equip com Boca havia de cuidar aquestes coses.
La meva glòria però, no va ser parlar per una ràdio argentina. La vaig anar a buscar a la gespa, on primer vaig demanar a un fotògraf una foto per recordar-ho sempre encara amb gent a les grades i quan van apagar les llums, em vaig permetre el luxe de passejar pel camp, el mític Maracanà. Un somni. I com em preguntaria i diria el meu pare, "i vas trepitjar les escopinades del Riquelme, Palermo, Washington i de tots els jugadors que no van parar de tirar durant tot el partit? eeecsss". Doncs sí xava, sí, i no cal que et digui que no em vaig netejar les bambes ni ho penso fer. És un orgull i no un fàstic!!