Un dia de Libertadores
Tot i ser amb Wembley l`estadi més conegut del món, Maracanà no havia acollit mai una final de la Copa Libertadores d`Amèrica. Cosa rara perquè dos equips de Rio, el Flamengo i el Vasco, en tenen una al seu palmarès, però no es va jugar a Rio.
Per tal de celebrar-ho, el Fluminense i l`Associació de Periodistes de Rio van convidar a la premsa extrangera acreditada pel Fluminense-LDUQ de dimecres a un tour turístic per Rio. M`hi vaig apuntar i sent l`únic europeu, vem omplir 2 autocars a primera hora del matí al Fuerte de Copacabana per tal de començar el recorregut. Només posar-se en marxa un periodista equatorià va començar a demostrar perquè el periodisme d`aquí encara està bastant lluny de l`europeu. En una transmissió en directe per ràdio a través del seu mòbil, literalment el que va narrar va ser això: "Buenos días a todo Ecuador, nos encontramos en estos momentos en un bus pasando por enfrente de la famosa playa de Copacabana, repleta de gente con traje de baño (em pregunto si esperava gent amb anoracs) disfrutando del sol de Río (...) ahora pasamos por delante del hotel en el que estamos acreditados los periodistas, donde hemos dormido muy bien y hemos podido desayunar de maravilla (...) y ahora nos dirigimos hacia el famoso Cristo de Corcovado, primera parada de nuestra ruta (...)".
Jo no podia creure`m el que estava sentint. Una cosa és que Tv3 o un altre mitjà t`informin el dia del Barça-Madrid del dinar dels jugadors o la directiva, perquè és un partit molt concret que centra tota l`atenció del dia. Però l`altre és que un periodista narri per ràdio la seva vida a Rio. A qui collons li importa?M`hagués agradat veure la cara dels milers d`equatorians que malviuen a casa seva com poden escoltant aquest paio fent turisme per Rio. No és que acabés aquí la seva transmissió, sinó que es va aixecar del seient (estava just davanat meu) i va anar fins al principi per posar el telèfon i que es pogués escoltar per ràdio les paraules del periodista-guia que anava explicant per on passavem i històries de Rio. Un autèntic personatge l`equatorià.
Un cop al Cristo, on per sort va fer sol i vem poder disfrutar de tota la vista, mentre esperàvem el tramvia per tornar a baixar fins a la ciutat, vaig tenir la mala sort de tenir al darrere el citat periodista, que al sentir el meu accent em va preguntar d`on era. Un "error" meu que després pagaria. En arribar a Rio, l`autocar ens va portar a Laranjeiras, seu del Fluminense, on ens van explicar l`història del club, ens van ensenyar les instal·lacions i entremig de milers de fans que buscaven entrades o simplement estaven de visita a la seu, ens van portar al restaurant del club, que havien reservat per nosaltres. No si pagava el Flu o l`Associació, però barat segur que no ho era, i el
menjar estava exqusit. Evidentment, la narració de la vida del periodista va tornar llavors, per explicar un per un els plats que hi havia al bufet lliure i que cadascú podia agafar. Va ser el tema de conversa durant el dinar amb els dos uruguaians i la companya de portuguès d`EFE amb els qui compartia taula. I quan per fi va arribar el meu moment preferit, o sigui, els postres (amb el plat que surt a la foto), mentre tenia la boca plena de pastís de xocolata em vaig trobar amb un telèfon mòbil davant meu i algú que deia "y aquí tenemos un periodista venido desde Barcelona (??). Qué opinión hay en España de la LDUQ?". Amb la boca plena i després d`explicar-li que no havia vingut des de BCN expressament , me les vaig arreglar com vaig poder per fer-li entendre que la LDUQ amb prou feines la coneix l`ambaixador del seu país a Madrid, a més de Maldini i Ricard Torquemada. El que sí que li vaig deixar clar a ell i els oients és que la LDUQ no guanyaria el partit, el torneig potser sí pels 2 gols de diferència que portava al seu favor, però que guanyar amb un Maracanà a rebentar ni somiar-ho. Quan per fi em va deixar estar al cap d`una estona, vaig seguir amb els meus postres, que estaven tremendos.
El següent destí després del dinar era Maracanà, on ens havien preparat una recepció amb Moacir i Gérson, ex campions del món amb Brasil, la projecció de la pel·lícula del primer Mundial guanyat per Brasil, que diumenge va fer 50 anys, un tour per l`estadi i una festa final. Però amb l`excusa que amb pantalons curts no podíem entrar a Maracanà, ens vem poder escaquejar de la segona part. Pesava massa el dinar per haver d`aguantar tot allò.
A les 6 de la tarda, 4 hores abans del partit, vem marxar d`EFE en direcció a Maracanà. Evidentment, ja estava tot colapsadíssim i fins passades les 7 no vem arribar. Entre tanta espera dins del taxi vaig poder veure una cosa que encara no havia vist a Rio malgrat ser el pa de cada dia: en un moment donat, al mig d`una avinguda parada pel tràfic amb 4 carrils, teníem a l`esquerra un autocar de la policia, amb les portes obertes per si han de baixar a actuar. I sí, casualment, de cop i volta van sortir dos polis disparats traient-se la pistola pel camí en direcció a un paio que 3 cotxes més endavant, estava atracant un conductor/a. Realment, cal ser molt imbècil per intentar atracar un cotxe si no podràs marxar perquè està tot embussat i la cua no avança. El van agafar allà al mig i el van pujar a l`autocar, i al tenir-lo al costat, vem poder veure la de collejas que li van caure al pringat que acabaven de detenir. I no eren les típiques que es fan al que està al mig del rondo quan s`han fet 20 passes amb la bimba i no ha estat capaç de tocar-la. D`allà fins a l`estadi, van tornar a baixar corrents 3 cops més, però per detenir a revenedors.
Maracanazo
2 hores i mitja abans de començar, Maracanà ja estava a petar, amb la penya cridant com a bojos. Un autèntic espectacle. Vaig poder fer d`amfitrió dels enviats especials de Mundo Deportivo, Sport, Marca i As, a qui el Banco Santander, patrocinador del torneig, havia pagat el viatge amb business class, hotel 5 estrelles, restaurants de luxe i tota mena de capritxos que em van estar explicant, ni ells s`ho creien. De 8.000 euros per persona el viatge no va baixar segur, segons vem calcular. L`ambient realment era únic. 90.000 torcedores (3.000 d`ells equatorians) intentant la proesa de guanyar per 2 gols de diferència després del 4-2 de l`anada per garantir almenys la prórroga. En un moment que estava amb el del Marca, un home ens va demanar si ens podíem esperar un moment, va marxar...i torna de cop i volta amb el telèfon per fer-nos una entrevista, ìgual que l`altre. I en plan ja més desafiant, li vaig dir "lo siento para usted y todos los ecuatorianos que nos están escuchando, pero el partido lo ganará el Fluminense. No digo vaya a ganar la Copa, pero yo he visto Maracaná rugir y es casi imposible ganar. Los dos grandes favoritos, Sao Paulo y Boca Juniors, ya cayeron aquí, así que lo veo muy difícil, aunque la ventaja de la Liga puede ser determinante al final". I plaf, la vaig tornar a clavar!
Maracanà va emmudir quan Bolaños, tot just començar el partit, va fer el 0-1. Calien 3 gols del Flu, però era l`avís que no seria fàcil. Fins que va aparèixer Thiago Neves, de qui no m`he cansat de vendre`l bé i que el dia més indicat, em va fer quedar bé davant de tothom. Al minut 12, feia de jugadà l`empat a 1 amb un golàs des de fora l`àrea. Al 28, rematava el 2-1 i a la segona part, de falta feia el 3-1 que garantia la prórroga. No només va fer els tres gols, sinó que va fer un autèntic recital de jugar a futbol. Un crack. I mentre el Barça pagarà el que sigui per Hleb o Arshavin, Thiago Neves preparant les maletes per marxar a Europa per quatre duros. Un tros de crack. Va poder fer el 4-1 a la prórroga, però Cevallos la va treure. Amb tot, els 90 minuts van ser emocionants de veure si es consumava la remuntada o si la LDUQ sentenciava amb un segon gol la final. Però no va arribar cap gol, i la prórroga, amb el Flu exhaust i la LDUQ defentsant-se com podia, va ser un suplici. La mateixa afició va començar a baixar els ànims. Portaven 4 hores cantant, i al final, les forces fallen. A les 00.15 va començar la prórroga, que va acabar sense gols i va acabar als penals. I amb tot Marcanà presionant, va produir-se un nou Maracanazo, després de la victòria d`Uruguai al Mundial de 1950 per 1-2, amb 200.000 espectadors a les grades.
L`heroi va ser Cevallos, porter internacional equatorià de 37 anys que havia estat dubte fins just abans del partit. Va parar els penals de Conca, Thiago Neves i Washington, mentre que Fernando Henrique només en va poder aturar un. Quan Washington va fallar el definitiu, el silenci que hi va haver va ser espectacular. 90.000 veus que no havien parat durant gairebé 5 hores estaven ara callades de cop, només trencades per la celebració dels equatorians. Va ser dur, molt dur. També per mi, que havia vibrat com un hooligan durant el partit amb els gols del Fluminense i que també vaig acabar afònic. Mirar a la grada un cop acabat era desolador: la gent plorant, feta pols, sense saber què fer. Com els hi vaig comentar al de l`Sport i MD, desgraciadament aquesta imatge m`és familiar, per bé que no hagi anat mai a una final del Barça. Pobrets, em van fer molta pena.
Després del partit, va tocar posar-se les piles i el mono de currar. Però treballar sobre la mateixa gespa de Maracanà és un plaer. Així que amb la càmara, el micro i el trípode, a perseguir els jugadors de la LDUQ que festejaven el títol, amb Emilio Botín per allà al mig amb la seva inconfusible americana vermella. Per cert, un plaer poder parlar amb tots ells, que amablement responien i t`atenien. Imagino que res a veure amb la Champions, on no deus ni poder saltar a la gespa.
Amb tot, la jornada laboral va acabar a les 6 del matí, després d`editar i enviar els vídeos que havíem fet. La recompensa però, va arribar l`endemà en forma de dos mails, el de la directora d`EFE TV felicitant-nos a la Gabriela Lara i a mi per la cobertura que havíem fet de la final i tots els vídeos que havíem enviat i el de no sé quin altre peix gros d`EFE que felicitava les delegacions de Bogotà i Rio per la cobertura que havien fet el dia anterior de l`alliberament d`Ingrid Betancourt i la final de la Libertadores, els 2 grans temes del dia i de la setmana a sudamèrica. I realment, després de tot el cansament, s`agraeix un detall tan simple com aquests dos mails.
