En principi, la Copa Sudamericana va néixer com una còpia de la Copa de la UEFA europea. Una bona idea, per donar més protagonisme a una competició continental americana que fes ombra a la Copa Libertadores, com la UEFA fa amb la Champions League, i perquè els equips punters de cada país que no haguessin entrat a la Libertadores, també poguessin jugar a nivell del continent.

Ara bé, hi ha una diferència: mentre el desplaçament més llarg a Europa és el que pot fer un equip portuguès fins a Moscou o Sant Petersburg (unes 6 hores), aquí un desplaçament pot arribar a les 15-16 hores, com és el que pot fer un equip xilè o argentí fins a Mèxic. Juguen el partit, tornen i el cap de setmana lliga local. Aquest és un dels motius que ha fet que els propis equips passin del torneig, arribant a desprestigiar-lo d`una manera que fa pena, enviant els juvenils per jugar un partit internacional. 

La Sudamericana la juguen 34 equips de 12 països, i són cinc eliminatòries: l`equip que les passa és el que acaba campió. Primerament, es fa una criba per països, on tots els classificats queden aparellats en una eliminatòria a doble partit, per proximintat geogàfica. Com que tots juguen la seva lliga, la majoria dels equips hi envia els suplents o fins i tot els juvenils. Veure tot un Sao Paulo, un dels millors equips del continent, o el propi Boca Juniors, jugant amb juvenils, és patètic. 

Fins ara, només el Boca Juniors, campió el 2004 i el 2005, és l`únic equip de renom que ha guanyat la Sudamericana. Els altres, San Lorenzo de Almagro (2002), Cienciano de Cusco (2003), Pachuca (2006) i Arsenal de Sarandí (2007), són poca cosa a nivell futbolístic. Però es van prendre el torneig de forma seriosa, simplement. 

Una vegada passada la primera eliminatòria, ja toca enfrontar-se a equips d`altres països. Desplaçaments llargs, costosos i sense les comoditats que hi ha a Europa, en vols xàrters, etc... sense anar més lluny, l`Inter de Porto Alegre va viatjar a Argentina per disputar els quarts de final i l`anada de la final en classe turista. Algú creu que el Zenit de Sant Petersburg, campió de la UEFA de l`any passat, o el Sevilla, el seu antecessor, anaven en classe turista? 

El benefici econòmic que té el campió és mínim, per tant, molts equips no amaguen que prefereixen quedar eliminats, perquè és una molèstia seguir vius a la Sudamericana. Només aquells que s`han quedat sense opcions a la lliga es prenen llavors en serio la Sudamericana: Botafogo, Inter de Porto Alegre o el mateix Estudiantes de La Plata. No cal enganyar-se, els dos finalistes ho són perquè fa temps que es van acomiadar de poder guanyar la seva lliga, i abans d`acabar en blanc la temporada, sempre fa patxoca guanyar un torneig continental. Però pels que hem seguit la competició, l`Inter va jugar amb els suplents el derbi amb el seu etern rival, el Gremio (també amb suplents) i contra la Universidad Catòlica de Xile. I pels pèls es va classificar. Al veure que a la lliga les coses no anaven bé, es va prendre en serio els quarts contra Boca Juniors (va jugar amb els titulars, mentre que Boca ho va fer amb suplents i juvenils), i igual a les semifinals contra el Chivas de Guadalajara mexicà.

El més significatiu, és veure que fins i tot, un equip com el Palmeiras, va presentar-se a un partit de quarts de final sense el seu entrenador, sense cap titular i amb només 14 jugadors. Patètic. Vanderlei Luxemburgo va dir que no volia viatjar a Argentina per jugar contra l`Argentinos Juniors perquè aquell mateix cap de setmana tenia un partit important de lliga. I va enviar-hi el segon entrenador i els 14 suplents (o sigui, els onze titulars i els tres canvis assegurats. Ni un porter suplent!!). No cal dir que van quedar eliminats. 

Un altre tema curiós és que comença una vegada ha acabat la Copa Libertadores, per no coincidir. I així, tens equips que han participat a la Libertadores i que ho fan després a la Sudamericana. I no només, un, sinó uns quants. I així, només fan que desprestigiar el torneig. 

Aquest és el resum de la Sudamericana, una competició que vol ser la versió americana de la UEFA, però que acaba sent un torneig on hi juguen suplents i juvenils, que només tres o quatre equips, ja a partir dels quarts de final, es prenen en serio, amb estadis buits on a vegades no hi ha ni 3.000 espectadors i llargs i pesats viatges per creuar un continent 3 o 4 vegades Europa, amb unes infraestructures i condicions de viatge deu vegades pitjor que les que hi ha a Europa.

La Libertadores, que pretén ser tan bona com la Champions, ja està a anys llum de la millor competició d`Europa. I la Sudamericana, que pretén ser com la UEFA, es troba a un univers de distància. Per molt que hi neguin, aquesta és la trista realitat.