M`agafa tot l`afer Calderón i la campanya que li ha fet el Marca a molta distància, gairebé desconectat i de vacacnces, mai més ben dit. I sense gaire interès en saber el què passa a la Casa Blanca, tot i que això no treu que no estigui al corrent de la seva dimissió.

Ramón Calderón era el president del Madrid, i com a culé que sóc, l`únic que li desitjo a qualsevol persona que tingui el seu càrrec és que enfonsi el club, que sigui el pitjor president de tots els temps i que acabi al carrer per la pressió del públic, perquè significarà que esportivament el Madrid va malament. I això, crec que ho volem tots els barcelonistes.

Ara bé, de Ramón Calderón no puc dir tot això. I tot gràcies a la final de la lliga ACB de la temporada 2006-07, que van jugar el Barça i el Madrid. En el quart partit, jugat al Palau Blaugrana el 24 de juny de 2007, el Madrid va guanyar 71-82 i es va proclamar campió de l`ACB.

Jo era a la tribuna de premsa amb el bo d`en David Álvarez, que va fer la crònica per EFE. En acabar, vaig baixar corrent a la pista i d`allà, al vestuari del Madrid. Vaig flipar, malgrat que era el vestuari del Madrid, i que a més, acabava de guanyar la lliga a Barcelona. Va entrar tota la premsa per la mateixa porta, i aquell gran vestuari va quedar petit, mentre tota la plantilla del Madrid es dutxava de xampany. Mai havia vist un equip professional celebrar un títol, i l`experiència era massa.

Va arribar Ramón Calderón, envoltat de mil persones, i entre totes les empentes i cops de colze que hi va haver, encara no sé com vaig acabar davant seu, als seus morros. Quan ho recordo, em ve al cap una pel·lícula d`Indiana Jones, on va vestit d`oficial nazi per Berlín i entre tanta gent que hi havia, acaba xocant amb Hitler, cara a cara. No, ni jo sóc Indiana Jones ni Calderón el vull comparar amb Hitler, encara que el càrrec que ocupava en el seu ex club....bé, és igual. Cara a cara amb Calderón, un paio elegant, amb uns cabells blancs ben pentinats i uns ulls clars i ben grans. Amb la gravadora, li vaig fer 3 o 4 preguntes, cara a cara. I si alguna cosa em va sorprendre, era que entre l`eufòria d`haver guanyat, entre ser ell tot un president del Realísimo i jo tot un mitja merda, em va atendre amb una amabilitat que vaig flipar. I molt. Acostumat a veure com tota aquesta gentussa contesta les preguntes mirant sempre a tothom menys a qui li està fent la pregunta, Calderón em va estar parlant cara a cara, sense apartar la vista, com si no hi hagués ningú més. Van ser pocs minuts, però una experiència massa gran per mi, encara que fos el president de l`odiat Madrid, de qui no vull que guanyi ni als entrenaments.

Més tard, el vaig veure a la tribuna de premsa parlant amb Laporta i en veure`m, em va saludar. El colmo.
Vaig pujar eufòric a la tribuna de premsa per passar les seves declaracions, vaig arribar a casa flipat i meravellat amb aquest home i vaig trucar a un bon amic meu merengue que viu en terres madriles per felicitar-lo pel president que tenia.

No sóc qui per valorar-lo com a president, ni el conec com a persona per jutjar-lo. No em toca a mi fer-ho. Diuen que la seva gestió ha estat desastrossa, encara que allà queden les 2 lligues de futbol i la de bàsquet que va aconseguir. Però repeteixo, no el jutjaré.

A mi Ramón Calderón em cau bé des d`aquella tarda de juny de 2007, em va sorprendre la seva amabilitat i la forma de tractar-me. Tot un senyor, i qui m`ho negui, sempre li podré rebatre amb el tracte que em va donar a mi. Així que només puc desitjar-li molta sort, i de ben segur que no es mereix sortir d`aquesta manera. Encara que sigui el president del Real Madrid.